Si els nens no poden jugar pel carrer, ni anar sols als llocs, la ciutat no serà seva, ni ells seran de la ciutat.Es parla tant de la circulació, dels aparcaments, del mobiliari urbà, de la seguretat ciutadana... que sembla que s’ha oblidat que els nens són els primers que fan la ciutat segura, que donar autonomia a la seva fragilitat obliga als adults a anar amb compte, a respectar els espais, la velocitat, la civilitat.
He llegit en un article, i m’ha fet vergonya, a tall d’exemple, la lectura del senyal de circul.lació “Perill, nens”. Perquè hem convertit els nens en un perill, ens fan por les seves carreres, els seus jocs, els seus crits i les seves rialles, i els anem prohibint coses: prohibit jugar a pilota, no trepitxeu la gespa, no circuleu amb patins... i d’aquest manera els anem convertint en ciutadans passius, reprimits, que quan siguin grans o bé es rebel.laran, i probablement intentaran destrossar tot allò que no és seu i no els ha deixat créixer, o bé seran ciutadans apàtics que no col.laboraran en absolut a enriquir la ciutat.M’agradaria doncs que tots plegats, i especialment els qui tenen poder per a fer-ho, replantagessim la ciutat i els seus usos, la seva imatge i li tornessim a donar el protagonisme que necessiten els nens per a créixer com a ciutadans.
informació complementària:
La ciutat dels nens (cliqueu aquí)
El carrer és teu (cliqueu aquí)
