Retornar la ciutat als nens i els nens a la ciutat. (Francesco Tonnuci)
Roses no és una ciutat massa gran, les distàncies són curtes i la gent es coneix o pot arribar a conèixer.
Exposem la proposta de fomentar i facilitar el trajecte a peu a les escoles.
Els beneficis són molts. En destaquem uns quants:
- La comunicació social, la urbanitat, la sociabilitat d'una ciutat es fa al carrer i a les places. Estimar una ciutat és viure-la, passejar-la, estar-hi.
- Els nens són els ciutadans de Roses amb més futur i alhora més oberts a l'aprenentage; la seva educació, el seu coneixement, els seus hàbits marcaran l'evolució de Roses com a ciutat.
- Caminant es pot parlar, trobar amics, compartir experiències, conèixer l'entorn...
- Caminant no es contamina l'aire.
- Caminant no es congestionen els carrers.
- L'exercici de caminar s'està perdent. Malauradament molts nens i nenes no fan cap mena d'exercici durant el dia i després poden tenir problemes físics de diferents menes.
- Caminar ajuda a controlar la respiració i la coordinació física.
Fem-ho a Roses també, per ells, per nosaltres.
Lola Casas, Anem a l’escola! Il•lustracions de Carme Queralt. Baula, Barcelona, 2005.
Carolina Tomas i Anna Ribera
Associació Ciutadana per a la Participació
roses.acp@gmail.com
CLIQUEU AQUÍ PER ESCRIURE I VEURE ELS COMENTARIS (6)
Quina idea mes bonica i quan complicada de posar en pràctica! I es que a banda del suport polític i institucional, necessita el suport dels col·legis i, sobre tot, dels pares, que ja tenen prou feina per aconseguir que els seus fills arribin a l'escola a l'hora amb el cotxe, a banda de la seva comoditat.
ResponEliminaPerò ja que hi sous, m'agradaria suggerir-vos que ampliéssiu la proposta a les bicis, ja que si els nens i nenes anéssin amb elles al cole, també tindrien molt de guanyat, tant a nivell de la seva salut com també de la pol·lució que ens amoina a tots.
El problema es com protegir-los durant el camí, tant si van a peu com si van en bici. I també trobar-los incentius, perquè vegin altres al·licients a la 'passejada'. Que tal si els profes els hi organitzen cada dia una mini gim-cana, tot havent de respondre un parell o tres de preguntes als agents municipals que es troben pel camí?
Hola Tomàs,
ResponEliminadius que la proposta és complicada i no ho és pas tant, encara que ho endevines, el que fa falta és tenir-ne ganes i imaginació.
En els enllaços es mostren com alguns llocs han resolt el tema (comerços amics per ajudar els nens que ho puguin necessitar, rutes assenyalades, comentaris i plafons a les escoles...)
Solament es tracta d'estar convençut dels beneficis i posar-hi una mica d'imaginació i voluntat.
I pel que fa a les bicicletes, també és veritat, els efectes son quasibé els mateixos i permeten fer distàncies més llargues.
A mi tampoc em sembla complicada la proposta si la considerem com un petit avanç que pot anar millorant a poc a poc, dia a dia, incorporant nous comerços que s'involucrin col·locant el seu adhesiu d'establiment col·laborador, incorporant nous pares que s'atreveixin a posar-ho en pràctica i incorporant nous nens que estiguin disposats que no els portin amb cotxe fins a la porta del cole.
ResponEliminaPerò crec que aquesta iniciativa està abocada al fracàs si pretén seguir endavant amb la participació institucional amb noves responsabilitats, amb la col·laboració dels mestres afegin noves tasques a la seva labor diària, amb la col·laboració de la Policia municipal que, en les hores més conflictives, van a posar-se a fer preguntes als nens en una gymkana infantil.
Crec que puc garantir que el major al·licient que poden trobar els nens és descobrir paisatges, arbres i places que no coneixen, descobrir que al seu poble existeixen establiments abans desconeguts i que vetllen per la seva seguretat, descobrir mirades d'afecte, també de vigilància, en vianants coneixedors d'aquesta actuació, incorporant, en les hores d'entrada i sortida de col·legis, una actuació ciutadana plena de tendresa i atenció tan diferent de les crispacions i mals exemples de les aglomeracions automobilístiques propies d'aquestes hores i, sobre tot, permetria descobrir la trobada amb altres companys en aquest passeig, trobada que permet repassar què malifetes van fer ahir i quines malifetes faran avui. Aquest contacte amb afins que cada vegada més es va perdent protegits en el confort, seguretat i aïllament del cotxe familiar.
Soc una gran defensora de que els nens i nenes vagin caminant a l’escola . Pel que fa a l’administració crec que té l’obligació d’acostar al màxim els serveis al ciutadà.
ResponEliminaPerò necessitem un canvi d’hàbits. No pot ser que les motxilles dels joves (quan són petits no pesen tan) tinguin un pes tan exagerat. Esperem que canviï amb l’ús de l’ordinador portàtil.
Com les autores d'aquesta proposta estan descansant, esgotades per l'esforç, t'agraeixo Montse la teva aportació.
ResponEliminaUna altra possible nova proposta podria ser la reducció progressiva del pes dels llibres doncs els esquelets joves són gairebé indestructibles però molt deformables (quines coses dic!).
A propòsit del comentari de la Montse, la Fundació Kovacs (http://www.kovacs.org/), d’investigació i assistència sanitària especialitzada en l'esquena, recomana que el pes de les motxilles no ha d’excedir del 10% del pes del nen.
ResponEliminaS'haurà de vigilar que els nens partidaris de portar més o menys pes en les seves motxilles no caiguin, per aquest motiu, en l'obesitat o en l'anorèxia